6
L’endemà de l’excursió, Bernat, en arribar a l’institut, va mostrar interés per trobar-se amb Maria i preguntar-li com es trobava. La va veure arribar en companyia d’una amiga seua, Laia, i la va esperar al hall. Va veure que ella el mirava furtivament i n’apartava ràpidament la mirada. Quan Maria s’hi va acostar i ell anava a interessar-se pel seu estat, ella el va esquivar.
—Però, què passa, ara? —va preguntar en veu alta, estranyat per aquella actitud.
Maria, sense mostrar-hi cap reacció, es dirigí directament a l’aula. Quan ell hi va entrar i la va mirar interrogadorament, ella va evitar la mirada.
—En fi, no saps a què atendre’t —murmurà a fi que ella es donara per entesa.
—Una altra volta vas i la traus del clot —va bromejar Joan Ballester, a qui no havia passat per alt aquella actitud, tornant-li la pilota.
Bernat no s’havia pogut traure del cap la revelació que els seus pares li havien fet sobre el robatori del collar de diamants. Ni que tots els indicis i sospites recaigueren presumptament sobre els avis materns de Maria. Devia conéixer ella aquesta història?, es va preguntar. Per un moment va pensar que provaria d’insinuar-li aquesta possibilitat, però va rebutjar la idea, ja que si ella no en sabia res, la posaria a l’aguait i més aviat serviria d’entrebanc si volia investigar el cas pel seu propi compte.
No va estar gens atent a la classe d’Anglés. No parava de preguntar-se si algun vell devia recordar el cas del collar de diamants, el nom del llogat, i si encara devia viure el jornaler que va testimoniar que el llogat era dormint a la pallissa la nit dels fets. Si tal testimoni vivia, devia ser un home entre vuitanta i noranta anys. De persones grans, a qui pogués demanar informació, coneixia l’avi de Joan Ballester, que devia passar dels vuitanta, i l’ávia de Rosanna, a qui estaven preparant el centenari. Però segons Rosanna, la seua àvia ja desvariejava i, per tant, a més que resultava difícil entendre el que deia, la seua informació no devia resultar fiable. Va decidir que parlaria amb l’avi de Joan Ballester.
A l’hora del pati el va portar a banda de la colla i li ho va proposar.
—Joan, m’agradaria parlar amb el teu avi.
—Sobre què? —li va demanar de seguida.
—Sobre un cas que va passar després de la guerra. Però no t’ho puc dir, encara.
—Osti, tio, quant de misteri, no? —es va empipar Joan Ballester.
—És una investigació que vull portar amb la màxima discreció. I no m’agradaria que es correguera la veu sense tindre’n proves, ja saps…
—Quan ho hages aclarit, m’ho diràs? —va fer que cedia Joan Ballester.
—Naturalment, si aconseguisc esbrinar la veritat.
—Ja parlaré jo amb ell. No crec que tinga cap inconvenient… Està una miqueta sord, saps?
Dos dies més tard, de vesprada, Bernat tenia cita amb l’avi de Joan Ballester, el senyor Blai. Dins de la seua edat, es conservava bé. Tenia els cabells blancs, rarament abundants per als seus anys, els ulls verds, i estava sec com un bacallà. Mantenia en la boca una punta de cigarreta, mig apagada, que pudia fort, a tabac de petaca. Com que la casa era fresca i el dia havia eixit humit, amb núvols que amenaçaven pluja, tenia un braser elèctric sota la taula.
—Seu, fill —li va dir a Bernat després que el seu nét li’l va presentar.
Bernat va seure en la cadira, enfront seu, i va fer una ensenya al seu amic a fi que els deixara sols.
—Vejam què vols, si la memòria no em falla.
—Ja sap que jo sóc de la família dels Vilar, els comerciants de taronja… —va començar Bernat, alçant la veu.
—He conegut tota la teua família. Els teus besavis, els avis i els pares. Però no et coneixia a tu, fill… Vaig teballar per al teu avi Vicent, al magatzem que tenia al Grau. I vaig carregar taronja per als barcos que hi atracaven… Quins anys aquells, de tan de tràfic i també de tant de patiment! Si jo et contara! Digues, fill, digues —va tallar en veure que Bernat se’l mirava atentament.
—Mire, senyor Blai, és un tema molt delicat… Resulta que m’he assabentat que després de la guerra algú va ordenar robar als meus avis un collar de diamants i va ser acusat del robatori un llogat dels Balaguer, que no va tardar a ser jutjat i condemnat a mort. Imagine que el coneix, el cas…
El senyor Blai va mirar atentament Bernat i es va traure la punta de cigarreta de la boca.
—I com ha arribat el cas a les teues orelles? Te l’ha contat el teu avi? Perquè ell coneix el cas millor que no jo —va fer una ganyota.
—El meu avi no m’ha parlat mai d’aquest cas, senyor Blai. Potser ha preferit oblidar-lo. Vull saber si vosté el coneix i si em pot ajudar —va insistir Bernat.
—El teu avi sempre ha estat molt reservat. Comprenc que, després de tot el que va patir per culpa del collar, haja preferit oblidar-lo i callar. Va estar a un pèl que li buscaren les pessigolles, per culpa del collar… Sí, és clar que el conec, el cas. Durant un temps no se’n va parlar d’altra cosa, em sents? Sempre a cau d’orella.
Va fer una pausa i es va dur la punta de cigareta a la boca. Va fer un xuclada, en què les galtes se li van enfonsar.
—Gent molt seua, els Balaguer —va remarcar—. Digues, digues…
Bernat va endevinar en els seus ulls que recordava molt bé aquella història.
—Doncs li estava contant sobre l’acusació, sembla que falsa, duta a terme sobre un dels llogats dels Balaguer. M’ha arribat a oïdes que algú el va acusar de robar el collar de diamants a la meua família, i va ser jutjat, condemnat a mort i afusellat als pocs dies. Però, segons que he sentit contar, un altre jornaler, que treballava amb ell, va testimoniar durant el juí que aquella nit, la del robatori, el llogat estava dormint a la pallissa dels jornalers i no la va abandonar en cap moment… Però que no li van valdre coples. Voldria saber si recorda qui era el llogat que va ser acusat i, sobretot, si coneix la persona que en va donar testimoni, si encara viu…
El senyor Blai es quedà parat, davant la informació que mostrava Bernat.
—Veig que estàs ben informat, fill, i que vas per bon camí. Acabada la guerra jo tenia vint-i-nou anys. Ara ja en tinc vuitanta-sis. La notícia d’aquell robatori va córrer com la pólvora pel poble. La teua àvia era molt coneguda, perquè era rica, guapa i, a més, quan lluïa el collar de diamants semblava una reina. Era molt elegant, i el teu avi l’acompanyava. Aquell collar era l’enveja de totes les dones. Però sobretot d’una, que ja deus imaginar. Al cap de pocs dies, després del robatori, es va propalar la sospita sobre els Balaguer. Aleshores, Ramon Llidó, que anava llogat per a ells, va ser denunciat pel robatori. La Guàrdia Civil el va detindre, però el collar mai no va aparéixer per més que el van apallissar, m’entens? El van jutjar sumaríssimament i el van condemnar a pena de mort, sense cap prova. Tot el món va saber que va pagar injustament pel que no havia fet. Efectivament, es va saber que en el judici sumaríssim un company de Ramon Llidó va declarar que no havia eixit en tota la nit de la pallisa on estaven dormint. Però el tribunal, no sé per què, no va considerar aquell seu testimoni…
—I, encara viu, aquell testimoni, senyor Blai?
—És dos anys major que jo, però encara viu, sí. Viu al barri dels mariners. És Pepe Martí, conegut pel Lluç, perquè va pescar fa molts anys el lluç més gran que s’ha vist mai al nostre port. Encara té els cinc sentits. Una altra cosa és que et vulga rebre i parlar sobre el tema. Aquella confessió, sé que li va reportar molts problemes per part dels Balaguer…
—Pepe Martí —va repetir Bernat el nom del testimoni—. Li agraïsc molt la seua informació, senyor Blai. Aniré al barri dels mariners i veuré si puc parlar amb ell.
—Dis-li que t’envie jo. Ell em coneix. Hem parlat moltes voltes i hem jugat alguna partida al xamelo al bar dels pescadors. Ja t’he dit que es pot negar a recordar tot allò tan desagradable —el va advertir l’avi de Joan Ballester.
—Ja ho miraré… Gràcies, senyor Blai. Ha sigut vosté d’una gran ajuda. Ah, si pot ser, no li diga res al seu nét. Una companya nostra és neta dels Balaguer i no voldria que ella, de moment, s’assabentara del que estic investigant.
—Tranquil, ja li contaré el que em passe pel cap, no patisques —el va tranquil·litzar el senyor Blai.
